Praxíteles representa el pas entre l’etapa clàssica de
l’art grec vers a l’hel·lenística. Al llarg del període clàssic les formes es
perfeccionen, es desenvolupa la bellesa i la imitació de la natura, provant de
donar vida a les formes. Els representants més característics d’aquest període,
durant el segle V a. C. són Miró, Policlet i Fídies que marcaran amb les seves
obres els cànons de bellesa i figuració.
A l’estil sublim de Fídies li va seguir la nova concepció dels escultors
d’aquesta època, que varen voler oferir figures més humanes i més realistes.
Praxíteles innovarà amb la seva obra aquests conceptes. Sense trencar amb els
trets estilístics de la cultura àtica, els va interpretar des d’una visió molt
personal, que va assentar les bases per el posterior desenvolupament de
l’escultura hel·lenística. Praxiteles es considera l’inspirador d’aquest nou
enfocament, que no reprodueix més la grandesa divina de les obres de Fídies,
perquè del sublim es va passar a la gràcia.
Estil praxitelià
Va consagrar la seva obra quasi exclusivament a
l’escultura, individual o de grup, i va preferir el marbre al bronze. La seva
temàtica fonamental va ser els déus, com Fídies, encara que a diferència d’aquest
els va representar com éssers humans, lluny de la transcendència.
Que sigui fill d’en Cefisòdot el Vell és probable, ja què
Praxíteles sembla haver estat influenciat per ell estilísticament. Especialment
per l’obra Eirene portant el seu fill
Pluto als braços que representava la Pau portant l'Abundància. Aquesta
escultura és la traducció plàstica d’una al·legoria que commemorava el tractat
de pau entre Esparta i Atenes (374 a. C.), però, sobretot, és l’obra que va
suposar una nova mentalitat l’hora de concebre l’escultura, allunyada de
l’escola de Fídies.
Praxíteles, amb la seva obra, va
fer la idea de la bellesa humana de més accessible als homes del seu temps. Va
allargar les proporcions, va fer més flexibles les formes i va estirar les
línies. Amb l’ondulació de les formes va donar una sensació absolutament nova
de lleugeresa. Amb Praxíteles l’escultura grega evoluciona des del classicisme
vers un anticipat manierisme, a l’accentuar el sensualisme.
Les seves
obres es caracteritzen per l’elegància, gràcies a la flexibilitat de la corba
amb la que modela les seves figures. Tracta l’anatomia suaument i naturalment,
amb menys rigidesa que els autors del segle V aC. Va donar a les seves obres un
ritme contingut i delicat evitant les línies dures pròpies de les figures
atlètiques de Policlet. Així, gràcils i elegants corbes defineixen la seva
obra. Aquesta característica és coneguda com “corba praxiteliana” i consisteix
en un elegant contrapposto on
allibera una de les cames del pes del cos o el trasllada a l’altra, normalment
la cama esquerra, creant així una corba de maluc que va en sentit contrari a la
cama sobre la que descansa el pes. Al realitzar aquest joc de contrapesos, necessita
un punt de recolzament extra. Per aquest fi col·loca un tronc d’arbre, una
àmfora, etc. En resum, dóna moviment a les figures amb la seva corba, que
consisteix en traçar una línia sinuosa que dibuixa una figura humana que
recolza la major part del seu pes en una cama i flexiona l’altra.
Dota als rostres d'una major expressivitat,
amb una expressió relaxada i malenconiosa, i el cabell que està molt més
treballat. Els draps o teles estan modelats suaument.
Els seus temes més recorreguts van ser les
divinitats juvenils (Eros, Afrodita, Artemisa, Hermes, etc.) i els sàtirs
Cal tenir en compte que on nosaltres veiem
marbre, les escultures estaven plenes de color, ja que estaven policromades,
triant al pintor Nicias per donar color a les seves figures. Sense trencar amb
els trets estilístics de la cultura àtica, Praxíteles els va interpretar des
d'una visió molt personal, que va asseure les bases per al posterior
desenvolupament de l'escultura hel·lenística. Es va allunyar de la tradició
anterior en preferir com a material el marbre, més que el bronze, però es va
mantenir en la línia dels seus antecessors per la seva elecció com a model per
a les seves obres de la bellesa juvenil idealitzada. Des d'aquest punt de
partida, va evolucionar cap a una major humanització de les estàtues, cap a una
plasmació una mica més intensa dels sentiments.
Va ser el primer a esculpir la forma femenina nua en una
estàtua a grandària natural. Encara que no queda cap escultura que sigui
atribuïble sense dubtes a Praxíteles, nombroses còpies de les seves obres han
sobreviscut, autors contemporanis, incloent a Plini el Vell, van escriure sobre
les seves obres, i han sobreviscut monedes gravades amb siluetes de varis dels
seus models estatuàries. Va gaudir d'un gran prestigi des de les seves primeres
realitzacions, en particular per la suavitat del modelatge i la postura
indolent dels cossos, que graviten fora del seu eix, descansant sobre un punt
de suport.
En l'Antiguitat, la seva obra més famosa era
l'Afrodita de Cnido, coneguda per diverses còpies. Aquesta obra, que va ser
molt imitada, és el primer nu femení de mida natural i exempt de l'art grec;
Plini la va descriure com «l'estàtua més bella no només de Praxíteles, sinó del
món sencer». La influència de Praxíteles va ser profunda. La tendresa i
intimitat de la seva obra va marcar un avanç des de la idealització distant del
període clàssic, a un art més preocupat per l'emoció humana, i les seves
gracioses i corbades postures, que mostren sovint les figures recolzades en un
suport, es van convertir en corrent entre els escultors hel·lenístics.
La seva preferència pel treball en marbre popularitzar de nou aquest material,
després d'haver estat eclipsat durant molt temps pel bronze.
