ESCOLA O CORRENT ARTÍSTICA :

Praxíteles representa el pas entre l’etapa clàssica de l’art grec vers a l’hel·lenística. Al llarg del període clàssic les formes es perfeccionen, es desenvolupa la bellesa i la imitació de la natura, provant de donar vida a les formes. Els representants més característics d’aquest període, durant el segle V a. C. són Miró, Policlet i Fídies que marcaran amb les seves obres els cànons de bellesa i figuració. A l’estil sublim de Fídies li va seguir la nova concepció dels escultors d’aquesta època, que varen voler oferir figures més humanes i més realistes. Praxíteles innovarà amb la seva obra aquests conceptes. Sense trencar amb els trets estilístics de la cultura àtica, els va interpretar des d’una visió molt personal, que va assentar les bases per el posterior desenvolupament de l’escultura hel·lenística. Praxiteles es considera l’inspirador d’aquest nou enfocament, que no reprodueix més la grandesa divina de les obres de Fídies, perquè del sublim es va passar a la gràcia.

Estil praxitelià

Va consagrar la seva obra quasi exclusivament a l’escultura, individual o de grup, i va preferir el marbre al bronze. La seva temàtica fonamental va ser els déus, com Fídies, encara que a diferència d’aquest els va representar com éssers humans, lluny de la transcendència.

Que sigui fill d’en Cefisòdot el Vell és probable, ja què Praxíteles sembla haver estat influenciat per ell estilísticament. Especialment per l’obra Eirene portant el seu fill Pluto als braços que representava la Pau portant l'Abundància. Aquesta escultura és la traducció plàstica d’una al·legoria que commemorava el tractat de pau entre Esparta i Atenes (374 a. C.), però, sobretot, és l’obra que va suposar una nova mentalitat l’hora de concebre l’escultura, allunyada de l’escola de Fídies.

Praxíteles, amb la seva obra, va fer la idea de la bellesa humana de més accessible als homes del seu temps. Va allargar les proporcions, va fer més flexibles les formes i va estirar les línies. Amb l’ondulació de les formes va donar una sensació absolutament nova de lleugeresa. Amb Praxíteles l’escultura grega evoluciona des del classicisme vers un anticipat manierisme, a l’accentuar el sensualisme.

Les seves obres es caracteritzen per l’elegància, gràcies a la flexibilitat de la corba amb la que modela les seves figures. Tracta l’anatomia suaument i naturalment, amb menys rigidesa que els autors del segle V aC. Va donar a les seves obres un ritme contingut i delicat evitant les línies dures pròpies de les figures atlètiques de Policlet. Així, gràcils i elegants corbes defineixen la seva obra. Aquesta característica és coneguda com “corba praxiteliana” i consisteix en un elegant contrapposto on allibera una de les cames del pes del cos o el trasllada a l’altra, normalment la cama esquerra, creant així una corba de maluc que va en sentit contrari a la cama sobre la que descansa el pes. Al realitzar aquest joc de contrapesos, necessita un punt de recolzament extra. Per aquest fi col·loca un tronc d’arbre, una àmfora, etc. En resum, dóna moviment a les figures amb la seva corba, que consisteix en traçar una línia sinuosa que dibuixa una figura humana que recolza la major part del seu pes en una cama i flexiona l’altra.

Dota als rostres d'una major expressivitat, amb una expressió relaxada i malenconiosa, i el cabell que està molt més treballat. Els draps o teles estan modelats suaument.

Els seus temes més recorreguts van ser les divinitats juvenils (Eros, Afrodita, Artemisa, Hermes, etc.) i els sàtirs

Cal tenir en compte que on nosaltres veiem marbre, les escultures estaven plenes de color, ja que estaven policromades, triant al pintor Nicias per donar color a les seves figures. Sense trencar amb els trets estilístics de la cultura àtica, Praxíteles els va interpretar des d'una visió molt personal, que va asseure les bases per al posterior desenvolupament de l'escultura hel·lenística. Es va allunyar de la tradició anterior en preferir com a material el marbre, més que el bronze, però es va mantenir en la línia dels seus antecessors per la seva elecció com a model per a les seves obres de la bellesa juvenil idealitzada. Des d'aquest punt de partida, va evolucionar cap a una major humanització de les estàtues, cap a una plasmació una mica més intensa dels sentiments.

Va ser el primer a esculpir la forma femenina nua en una estàtua a grandària natural. Encara que no queda cap escultura que sigui atribuïble sense dubtes a Praxíteles, nombroses còpies de les seves obres han sobreviscut, autors contemporanis, incloent a Plini el Vell, van escriure sobre les seves obres, i han sobreviscut monedes gravades amb siluetes de varis dels seus models estatuàries. Va gaudir d'un gran prestigi des de les seves primeres realitzacions, en particular per la suavitat del modelatge i la postura indolent dels cossos, que graviten fora del seu eix, descansant sobre un punt de suport.